Com és la vida d'un àngel al capdamunt d'un campanar?

Avui és l'aniversari del retorn de l'Àngel del Campanar de Vilanova i la Geltrú. Excusa perfecta per una entrevista i així conèixer-lo de més a prop.

Benvolgut sr Àngel...

No em tractis de vostè, si us plau, que sóc jove.

Àngel a seques doncs. Avui celebrem el teu 25è aniversari de vida. 

Anem a veure si ens preparem millor les entrevistes: Jo no tinc 25 anys, en tinc 336.

300 anys.

Vaig arribar a Vilanova i la Geltrú a l'estiu de 1705, amb 20 anyets, seguint uns amics ocells que emigraven d'Àfrica. Voleiant la costa catalana em vaig enamorar d'aquest poble: niu de poetes, escriptors i pensadors.

Ja que a aquella època, més enllà de l'esclavitud, no hi havia gaire migració intercontinental, la gent d'aquest poble em va anomenar l'Àngel Negre. Res a veure amb la sra. Mort.

L'Àngel Negre, 1705.

Espectador privilegiat de l'evolució de la ciutat.

Oi tant: hi he vist arribar el ferrocarril, com el brot de còlera s'enduia 800 veïns i veïnes, el fervor de la revolució de l'octubre del 1934, la plaga de les rotondes, la intensitat de la vaga de les galledes, el sorgiment de Neàpolis, l'expansió de la rambla i la pèrdua del comerç de barri a mans de les grans multinacionals, la calamitat de la vinguda de pixapins i veïnatge carallot, la industrialització i la desindustrialització del centre, la colonització del Corriol Camanegre, i sobretot la vivència intensa de totes les festivitats per part vostre.

Avui també estem de celebració.

Sense la festa que em mereixo, avui celebreu que fa 25 anys que vaig tornar a Vilanova, ja que en vaig marxar al 1936.

 No t'agraden les guerres.

A l'Arcàngel Miquel li agraden més que a mi. Tot i així sempre estic preparat per llençar puntades de peu al Dimoni i al franquisme, com l'Éric Cantona. EL problema va ser que, en comptes de reclutar-me per l'exèrcit, volien fondre'm per fer armament... bajanades dels republicans. I vaig marxar.

60 anys a l'exili.

Amb el compiyogui del campanar del Vendrell vam decidir que era millor així: ell es quedava i jo marxava a l'exili per donar ressò internacional al conflicte. Primer vaig estar a Mèxic, anys més tard em vaig instal·lar a la Catalunya Nord, i més endavant a Bèlgica.

Europa ens mira?

Europa es mira la butxaca, com sempre ha fet, no cal ser il·lús. Ho vam veure a la primera Guerra Mundial, a la Guerres Balcàniques, a tots els Conflictes del Caucas, a la Segona Guerra Mundial i amb les conseqüències del cop d'estat de la II República Espanyola.

En morir el genocida austríac, amic dels nacionalistes espanyols, vaig venir cap a Europa a veure si la democràcia baixava més enllà dels Pirineus... però res.

Estava retinguda a la Jonquera.

I encara hi és: Ni amb l'aplicació dels Acords de Schengen ha passat. La única opció que ens queda és comprar-la a través d'Ali Express, a veure si tenim sort i ens saltem els aranzels. 

Moltes gràcies Àngel per aquesta estona de conversa i esperem que puguis seguir sent memòria viva d'aquesta ciutat per molts anys més!