El Procés d'Autodestrucció del Tió de Nadal: Una Lectura Antropològica de la Desaparició Ritual
L'antropologia cultural contemporània s'enfronta a desafiaments interpretatius constants, però pocs són tan esmolats com l'estudi de la crisi existencial del Tió de Nadal. Aquest article analitza la ràpida i alarmant transformació d'una simple soca que oferia regals durant el Nadal, en una entitat hipercomercialitzada, antropomorfitzada i, essencialment, domesticada fins a l'autodestrucció ritual. La pregunta central que ens ocupa és: és el Tió cada vegada més senyoret, o som nosaltres, els catalanets, més imbècils?
I. De l'Objecte Latent al Subjecte Absent
El primer vector d'aquesta autodestrucció rau en la pèrdua de la seva presència física i la seva transformació en una figura trànsfuga, d'aparició i desaparició hogwartliana.
Fase 1: El Tió Immanent (L'Antiguitat).
En l'era mítica, el Tió era un objecte domèstic. El tronc (la matèria primera) era present a la llar, guardat en un racó, al cost de la llar de foc o a la cuina, perfectament localitzable pels infants. El seu poder residia en la seva funció latent, en la promesa del seu ús futur (escalfar i, el dia de Nadal, "cagar" les postres i potser algun detall pels infants). Fins fa 30 anys, els nens sabien on era i la seva autoritat es basava en la seva presència observable. I era el Nadal qui ho congeniava tot perquè aquella soca seca fruités.
Fase 2: El Tió Migratori (La Moderna Anomalia).
Amb l'augment de l'urbanisme, el Tió ja no era simplement al racó. I de tres dècades cap aquí, abandona les llars catalanes (fins i tot el seu lloc al traster o les golfes), i comença a aparèixer pel seu propi peu al voltant de la Puríssima o Santa Llúcia; i en algunes llars més precoces, a l'inici de l'Advent.
Es va convertir en un objecte transitori, que venia d'un lloc desconegut. La seva autoritat, per tant, es va basar en l'absència sostinguda durant la major part de l'any, afegint un primer vel de misteri.
Ja no és la família qui l'agafa i el posa al centre de la llar, sinó que és ell qui obté certa mobilitat per poder marxar de la llar i retornar quan toca.
Fase 3: El Tió Capturat (La Paròdia Postmoderna).
L'etapa actual culmina en la cacera al bosc. Les famílies, sota l'influx d'entitats de lleure o escoles, organitzen batudes pseudo-militaritzades per trobar i capturar el Tió. Aquí s'inverteix el ritual: ja no es tracta d'acollir la fusta a casa, sinó de domesticar de forma activa un ésser salvatge. L'acte de trobar-lo sota un pi degrada la màgia en escenificació teatral. El Tió ja no hi és, sinó que és caçat com a article de luxe; com l'elefant d'en Juan Carlos de Borbón.
II. L'Antropomorfització Ilegítima i la conseqüent sexualització de la Fusta
El segon i més corrosiu vector és la transformació de l'objecte inanimat en una figura amb identitat.
A. La Cara, la Barretina i el Deteriorament Semàntic
En el seu origen, el Tió era una soca. Un tros de llenya, una matèria primera. La seva màgia era inherent a la seva naturalesa: la fusta cremada escalfa; el tió per Nadal dóna fruit. No tenia ulls, ni boca, ni nas, ni necessitava barretina per existir.
Avui, el Tió és essencialment un ninot de fusta; un Pinocchio més malgirbat. La cara pintada, la gorra, i la manta esdevenen accessoris obligatoris que li confereixen una identitat antropomòrfica innecessària. En dotar-lo de trets humans permanents, els adults pretenen facilitar la creença dels infants. Paradoxalment, això només aconsegueix empobrir la imaginació i fer que el Tió sembli més un personatge de dibuixos animats que ha oblidat la seva funció de tronc.
B. La Irrupció de la "Tiona"
Finalment, si aquest tros de tronc d'arbre sec adopta forma antropomòrfica, la conseqüent evolució és la seva sexualització. I amb aquesta sexualització és quan es generat el fenomen de la Tiona. Si bé l'antropologia ha d'abordar la paritat, aplicar-la a un tronc amb funcions gastrointestinals màgiques és d'una ingenuïtat fascinant.
La creació de la Tiona és la prova definitiva que la societat ja no sap què fer amb la simplicitat ritual del Tió. En lloc de permetre-li ser un objecte quotidià que, en el dia de Nadal, ofereix obsequis a la família, s'ha convertit en una icona social de la que pots triar-ne el sexe. Ni Tolkien es va atrevir a tant quan parlava de les ent.
La Tiona recorda la Greta Gremling. Uns éssers desexualitzats, que es reprodueixen de forma asexual, resulta que a la segona pel·lícula apareix una gremling. Que no deixa de ser un igual però amb pits, llavis molsuts... que decideix utilitzar maquillatge, vestit apretat animal print, tacons... i és sexualment activa.
Conclusió:
La Victòria de l'Espectacle i la Mercantilització del Misteri
El Tió de Nadal no ha evolucionat; sinó s'ha dissolt en un espectacle de consum i sobreactuació.
El procés d'autodestrucció s'explica per la nostra necessitat compulsiva de dramatitzar el miracle. Aquesta tendència, descrita per Schechner com la "restitució de la conducta" en l'antropologia del performance (Schechner, 2002), es manifesta en la nostra obsessió per l'exactitud de la posada en escena (la barretina, el bosc, la cacera, el menjar elaborat que ha d'endrapar abans de defecar, etc...).
A més, aquesta hiperexplicació només demostra una cosa: la nostra pròpia pèrdua de la capacitat de creure en el misteri del Nadal. Ens hem rendit a l'antropologia del consum (Appadurai, 1986), on el valor de l'objecte no resideix en la seva ritualitat, sinó en la seva traçabilitat i espectacularització. Preferim el Tió "senyoret", amb roba i ruta GPS, perquè ens fa la feina fàcil. Si el Tió és més senyoret, és perquè l'hem convertit nosaltres, els tontets que necessitem ulls pintats i un storytelling complex per venerar un tros de fusta. El Tió s'autodestrueix perquè ja no ens permetem, com a cultura, creure en la màgia d'un tronc latent al racó.
Notícies relacionades amb el Tió de Nadal:
Milers de famílies no aniran a buscar el seu Tió per la impossibilitat d'alimentar-lo fins Nadal
0 Comentaris